Estic a Anji a 22 de juliol de 2009, un petit poble de La Xina, avui he plorat recordant els eclipsis que he vist i pensant el que no veure, el mes llarg del segle XXI perque esta plovent i esta totalment nuvol. Les previsions eren pesimistes, pero no me les he volgut creure i mai he perdut l'esperança.
He vist la Xina i he vist coses meravelloses pero tambe he vingut a veure un eclipsi total de sol, el mes llarg del segle. Sempre he pensat que estaba preparada per aquest moment, que saps que un nuvols et poden pifiar l'espectacle, doncs no ho estaba, quin drama...
Despres s'ha aclarit una mica i he pogut veure uns instants del meravellos anell, quina sort m'he sentit afortunada i me alegrat de veure un cop mes aquesta nit tant màgica, la foscor ha sigut intensa i llarga, potser he parat mes atencio perque quan contemples l'anell resta importancia a qualsevol altra cosa que pot succeir en aquell moment.
Avui me endinsat en aquesta nit i he vist com aquells que ho feien per primer cop s'emocionaven. Cada eclipsi es tant diferent entre si i les vivencies tambe. Aquells que ho han fet per primer cop diuen que ha sigut meravellos i que esperen veure'n mes... els hi ha encantat.
Les espectatives eren massa altes, La Xina el mes llarg, etc...i la comparació amb Grecia difícil de superar. Avui he apres que no pots comparar amb els altres, has d'aprofitar aquest moment tant especial i viure'l amb l'experiencia que tant donat els altres i emociar-te amb aquest fet tant majestuos i contemplar el que la natura capritxosament et deixi veure i sentir....no pots lluitar contra la immensitat, nomes pots unir-te a ella i crec que es la manera d'encarar el pròxim succeeixi el que succeixi alla dalt.
